Bueno, sembla que dingú diu res,aquí. Uns que no parlen i jo que no callo......tant és, sóc el Secretari i puc fer el que vulgui.
LABERINTO AL APARADOR DE CAL BARRALS.
Resulta que el dissabte, La Princeseta quan va acabar dinar, li va venir una mica de neguit i de mal d´estar, i bueno, em va venir a veure per si li podía calmar aquest mal de pit.
Dit i fet.
Un cop que Ella ja anava més dopada que un biciclista, la vaig portar a inaugurar el tinglado que Konvent.0 havía montat a tant emblemátic local, propietat de J. Boixader. Total, que La Princeseta, es mira tota séria l´aparador i diu:
-En aquest aparador segur que no hi han cantat mai Els Rólings.
-No, altesa, segur que no, ni Els Bítels tampoc.
-Doncs prepara la sonanta, lacai, que aquest vespre, hi cantaré jo al aparador gran, i tú i el cotxero toqueu al petit.
Dit i fet.
Ella, es posa al aparador principal, amb les lletres a la má, i ale, es fot a recitar a Lorca, i jo per seguidilles, com aquell qui res. Després va cantar el Tango, el Puñal, i la Alegría.
El Cotxero tocava el cajón al aparador petit, i d´esquena al respetable, com si la cosa no anés amb ell, com sempre.
I jo, a dintre la botiga, que per algo sóc el més botiguer.
No sé, vem fer una pena relativa, com sempre, la Alegría concretament, va ser memorable, semblava que un concurs de a veure qui falla més.....................
Enfin, va ser el nostre petit homenatge al Luis Aguilé, i al Basilio, els quals han sigut un referent per a nosaltres, sobretot el Aguilé, amb aquest cognom tant usarak i vasilón.
Que Déu els hagi perdonat.
Bueno, i a nosaltres també, pel laberinto del dissabte, i per tot plegat, peró noi, si no, tót és molt avorrit.....
Qui debia ser aquest tal barrals?. segur que si aixeca el cap i ens veu tocan, a sobre la seva moqueta color desert tardor, ens hauria tapat amb pantalons de tergal i hermilles de ratlles. vaja que ens haguès prés la mida, ui tanto. i penso : ¡amb dós aparadors tànt petits. que hi penjes? sort que a l'entrar hi han fotografies misterioses, escales conectoras.portes endinsadoras.i algún hermano de la salle.ale.
3 comentaris:
Bueno, sembla que dingú diu res,aquí.
Uns que no parlen i jo que no callo......tant és, sóc el Secretari i puc fer el que vulgui.
LABERINTO AL APARADOR DE CAL BARRALS.
Resulta que el dissabte, La Princeseta quan va acabar dinar, li va venir una mica de neguit i de mal d´estar, i bueno, em va venir a veure per si li podía calmar aquest mal de pit.
Dit i fet.
Un cop que Ella ja anava més dopada que un biciclista, la vaig portar a inaugurar el tinglado que Konvent.0 havía montat a tant emblemátic local, propietat de J. Boixader.
Total, que La Princeseta, es mira tota séria l´aparador i diu:
-En aquest aparador segur que no hi han cantat mai Els Rólings.
-No, altesa, segur que no, ni Els Bítels tampoc.
-Doncs prepara la sonanta, lacai, que aquest vespre, hi cantaré jo al aparador gran, i tú i el cotxero toqueu al petit.
Dit i fet.
Ella, es posa al aparador principal, amb les lletres a la má, i ale, es fot a recitar a Lorca, i jo per seguidilles, com aquell qui res.
Després va cantar el Tango, el Puñal, i la Alegría.
El Cotxero tocava el cajón al aparador petit, i d´esquena al respetable, com si la cosa no anés amb ell, com sempre.
I jo, a dintre la botiga, que per algo sóc el més botiguer.
No sé, vem fer una pena relativa, com sempre, la Alegría concretament, va ser memorable, semblava que un concurs de a veure qui falla més.....................
Enfin, va ser el nostre petit homenatge al Luis Aguilé, i al Basilio, els quals han sigut un referent per a nosaltres, sobretot el Aguilé, amb aquest cognom tant usarak i vasilón.
Que Déu els hagi perdonat.
Bueno, i a nosaltres també, pel laberinto del dissabte, i per tot plegat, peró noi, si no, tót és molt avorrit.....
Ave, Min.
Ave, Lluis, qui t'ho havia de dir que tocaries la guitarra a cal Barrals.....vaja laberíntol
Qui debia ser aquest tal barrals?. segur que si aixeca el cap i ens veu tocan, a sobre la seva moqueta color desert tardor, ens hauria tapat amb pantalons de tergal i hermilles de ratlles. vaja que ens haguès prés la mida, ui tanto. i penso : ¡amb dós aparadors tànt petits. que hi penjes? sort que a l'entrar hi han fotografies misterioses, escales conectoras.portes endinsadoras.i algún hermano de la salle.ale.
Publica un comentari a l'entrada