Bé, resulta que l'amic Vili té dos tresors al paller i aquest diumenge els vem anar a mirar:
Detall del compartiment del carburata i filtre de l'aire ple d'ametlles, plat predilecte dels ratolins vespistes
Guapa la Vespa del 1957, manillar de tubo, tres marxes.
Aquesta ja és una mica més moderna, del 58 ó 59, estem investigant.Em sembla que em liaré i tindré feina per anar fent, no sé si posar-lis un kit Malossi o Polini, o bé passar una mica l'aspiradora i aiga calenta amb sabó...
PD: algú té un sidecar ?
3 comentaris:
Aquestes máquines no és poden deixar perdre.
I a tú Min, més et valdria restaurar-les, que no enfilar-te per aquests móns de déu amb pijama.
I tú Vili, igual. Perdoneu que us ho digui. Bueno, no sé.
Peró si voleu, els Usaraks podem montar un laberinto, per recaudar fons pels recanvis i tal.
Joder, una Vespa de tres marxes, són palabras mayores.
Va, covards; fem una Operación Vespa, que no tot sigui sempre lo mateix.
A més a més, a ELL, em sembla que li agraden més les Vespes que les Impales, i segur que dirá que sí.
Peró bueno, en tot cas,,, ara no sé qué volia dir. Es igual.
Ja pots comptar.
Ah! si, volia dir que si vols, jo, quan vaig por ahí, no em costa res emportar-me un retrovisor, o algo, i anar-lo esmerilan´t mentres no sé qué fer. Peró bueno, tampoc em façis entrar amb un palafang rovellat, que no es pensin que els hi vull enconamar el tétanos.
A sobre, cachondeo.
Bueno, ja saps.
Peró, no sé.
Ale, voranit, que he avui hem assajat amb els del teatre, i he tocat fatal, i no estic per romanços.
Ave, Min.
Bueno, aquí sembla que ningú parla.
I mira que sóc l´únic que no tinc ADSL.
Aghh! és igual.
Per ser el rei dels covards, s´han de tenir moltes agalles.
Segur que fins i tot el Min, em llegeix en diagonal.
A mi.
Que el vaig batejar.
No m´estranya, ara he llegit el comentari de dalt, i si no és per l´hora, ya te vale.
Bueno, no sé, ara vinc del teatre, d´assajar, i mira, per ser dimarts, no está mal.
Peró estic bén acollonit, perque quan comença la "funçió", se sent un relintxo de cavall, i jo m´arranco per seguidilles, que són molt senyores, i no és pot entrar de qualsevol manera, i mira.
Llavors, el Pep, comença a recitar al Lorca.
I a més a més, el Joan no toca , i clar.
Peró bueno, si l énganxo bé al principi, la seguidilla és agraïda, peró no pots fer-li compliments, perqué no perdona.
És la reina del silenci.
No cóm jo.
Peró no sé.
De vegades, sí que callo.
Cóm més callo, més flamenco.
Peró si callo, perdo el compás.
I en éso estamos.
Bueno, demá, vé la Nana del Caballo Grande.
Qui és fiqui al Blog, ja sap a lo que atenyir-se.
I és a compás de tres.
Peró bueno, toca el Joan, i sempre et perdona la fransesilla, si fas un mal pas de ball.
Si li hagués de donar 1 Euro, per cada vegada que em perdona la vida a la Nana, podría arribar al Casino amb Mercedes.
I després, et demana un Nobel, tan panxo.
El Joan, sempre ha tingut molt desparpajo, no se anda con chiquitas.
No com jo, que sempre estic amunt i avall.
I avui La Princeseta ha fet una desafinada per tangos, amb una grácia, que no s´ha posat a tó, fins que no li ha donat la gana, tan flamenca ella.
Aixó sí, quan s´hi ha posat, s´hi ha posat.
Peró tranquis, que encara queda El Puñal.
Mare meva.
Ave, Min.
Lo que vais a sufrir con el compàs...no és res amb el meu martiri que m'he buscat amb el Vespone del 57 que ja tinc mig desmuntat, perqùe desmuntar-la la desmontu, una altre cosa serà muntar-la i muntar-la bé, ara, flamenca em quedarà, això si.
Bona noch
Publica un comentari a l'entrada