Amics, un altre dissabte a la tarde i un altre Crumb dibuixat.
Mira, val més això que estar pel carrer sense saber què fer. Amb cinc €urus que val un pot de tinta xina passo el rato i evito males companyies.
PD.: Estic bé, estic bé, només és que estic deixant el tabaco....
2 comentaris:
Qué maco, el dibuix.
L´he ampliat una mica, per veure el rotllo de la tinta i els traços, o cóm se diguin, i m´agrada molt.
Peró ara estic una mica trist.
Ehhgh! és igual. Fóra penes.
CRONICA DEL LABERINTO DEL MANUEL MOLINA I EL DIEGO CARRASCO, A LA SALA APOLO:
Pues mira, tota la sala, plena de cadires. Enfin, que la cosa, pintava solemne.
Cuidadín.
Bueno, a mí, m´és igual, jo m´adapto.
Cóm que tots dos, són dues llegendes del flamenco, jo no sabía quí sortiría primer.
Va sortir El Diego Carrasco.
Camisa de pana granate, desabrotxada, per sobre de una samarreta negre, i amb texans.
Ulerres, i cabell llarg, i barba i bigoti.
Portava un cajonero, i un guitarra.
El guitarrista, portava una guitarra flamenca, blanca, peró de les primes, i amb pastilla,
la guitarra, ell no sé.
Sonava fatal.
Peró el guitarrista, tocava amb un par de huevos, quasi tot amb el polze, i sense filigranes.
Molt humá, vaja.
El cajonero, una passada.
Quasi bé cóm el del Bar Deportes, que per cert, avui en fa 45 del ala.
Per Molts Anys, Cotxero!
Bueno, el que déiem, el Diego Carrasco, té el flamenco a dintre, peró Nostru Senyor, no l´hi ha dona´t veu ni res.
Peró no sé, és cóm una mena de punk del flamenco, jo no sé, peró els té molt bén posats.
I té un soniquete, que és clarament seu.
A veure quí pot anar per la vida, dien´t que té un soniquete seu.
Bueno, després surt el Manuel Molina.
És el de Lole y Manuel.
Supergran, amb barba llarga, traje gris, i armilla blanca amb mil botons.
Tot un senyor.
Guitarra de palosanto, amb clavijero de palo.
S´assenta, templa la sonanta, i fa el que li dóna la gana.
Poca filigrana, peró un toque i un compás, que pá qué.
Un Poeta, vaja.
I saps cóm toca la guitarra, Min?
Totalment vertical.
Cóm jo, quan passo el pal de fregar, i tú passaves pel carrer i xarravem, a un quart de déu del matí ,o dos.
I mira que no és complicava gaire la vida amb falsetes, peró en va fer una, i es va equivocar.
No sé qué va dir, i la va tornar a fer, i ja está.
Qué collons.
A mi, m´ha anat molt bé, de veurel´s a tots dos.
I és que el flamenco, té molt compás i molta vaina, peró la poesía, que no falti.
Si no, res.
Mira, ara m´en recordo d´una cosa que va dir per buleríes:
-La Virgen no és gitana.
-Si no que és judía.
-Pero en Judea.
-Se canta por Bulerías.
Bueno, no sé, era algo així.
I quan ho acabava de cantar, posava els braços en creu.
Amb una má res, i amb l´altre, aguantan´t la sonanta, i només se sentia que en Judea sólo se cantava por bulerías.
Qué flamenco.
I cóm frenava la bulería.
Ave, Min.
Joer, és com si també hi hagués anat a veurel's...je, je
Publica un comentari a l'entrada